Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Llac salat (Tuz Golü): Pujar
Deixant Ankara enrere, seguim camí cap al Tuz Gölü, el llac salat segon en extensió a Turquia. Aquest llac té una fondària màxima de 2m i una concentració de sal del 23%.

En arribar, el bus ens deixa al lloc clàssic, al principi d'un passadís amb botiguetes a banda i banda, pels que s'ha de passar sí o sí per arribar a la riba. També hi ha força gent. El sol està compost de cristalls de sal, que es formen a causa de les altes temperatures que s'assoleixen a la zona i a superficialitat a la que es troba el fons, que fa que l'aigua s'escalfi i propiciï la formació dels cristalls. Aquesta sal, assoleix la totalitat del consum intern. És característic el sabor, ja que no sala com la de mar, però fa el fet.

Sense pensar-ho dues vegades, ens descalcem i banyem els peus, però a costa de fer-nos mal a les plantes dels peus en caminar sobre la superfície cristal·litzada. El resultat és que acabem el viatge amb els peus fins als turmells, arrebossats d'una capa blanquinosa per la sal. Però val la pena.

Fem una parada a un petit poblet en que hi ha una petita ciutat subterrània, de la que solament es poden visitar dues plantes. És igual a la resta, però en petit.

Solament entrar, el canvi de temperatura condensa la humitat i omple de boirina la primera sala. És una visita curiosa, que ens permet fer-nos una idea de com deuria ser la vida a les entranyes de la terra. Aquestes ciutats subterrànies, van ser construïdes excavant les terres de materials sorrencs, amb la finalitat de protegir les comunitats cristianes dels atacs dels enemics. Al seu interior hi tenien cabuda les persones i el bestiar, amb vitualles per poder subsistir i, disposaven d'un enginyós sistema de renovació d'aire, que fins i tot permetia cuinar amb llenya sense inundar les estances de fum.

A la sortida, tota una munió de dones, cada una amb la seva paradeta, ens criden perquè els comprem nines, solament tenen petites nines, però curiosament totes són iguals...

La tarda ja és força avançada i la calor ja no molesta. El territori comença a tintar-se de colors vermellosos, donant un tint ocre a tot allò que el sol il·lumina i fent ressaltar els colors verds dels conreus. L'hora bruixa s'acosta i no som lluny de Nevsehir, on ens allotjarem aquesta nit. L'hotel és una meravella. Habitació molt còmoda, decorada amb molt de gust, el que la fa tremendament acollidora.

Després d'una molt desitjada i necessària dutxa i canvi de roba, no pas per vestir-nos per sopar, sinó per canviar-nos la roba suada, baixem amb rapides a sopar, ja que els horaris són estrictes i tanquen el menjador d'hora.

Fins ara la relació amb els valencians ha estat la correcte. Ells formen un grup, ja que es coneixen de fa molt de temps i han viatjat junts, i som nosaltres els qui ens hi hem d'integrar. Han contractat una nit d'espectacle folklòric i han de sopar corre-cuita per poder assistir-hi. A més, també han contractat el vol amb globus aerostàtic per l'endemà, amb que, a sobre, han de llevar-se molt d'hora. Tots menys l'Elies, amb el que acabem a la terrassa de l'hotel, davant la piscina, prenent un raki, la beguda nacional turca, que és com un anís o el Pastís francès, molt similar a altres begudes pròpies de l'arc mediterrani, i parlant àmpliament de política. Amb aquest primer contacte relaxat, hem deixat de ser estranys. Queda molt clar que nosaltres som valencians del nord, o ells són catalans del sud, tant se val, perquè som el mateix.

El llit ens espera i estem cansats i encara sort que demà no volem amb globus, bàsicament a causa de l'elevat cost, perquè sinó ens hauríem de llevar molt d'hora.


La Capadòcia en estat pur: Pujar
Estem esmorzant i arriben els aeronautes valencians tots excitats. S'ha produït un accident, en el que un globus ha caigut. De moment, no es coneix la magnitud de la tragèdia. Només han sentit un gran i excitat tràfic per la emissora del pilot i han vist com un globus es plegava i es desplomava. No saben res més. Immediatament la totalitat de la flota aerostàtica ha aterrat i han posat els seus ocupants en furgonetes i a tota màquina els han deixat als respectius hotels. Els membres del nostre grup que volaven en aquell moment, ho han vist en directe. A mig esmorzar aterra en Mahir, al qui donen la notícia. No sap res. Truca immediatament, ja que un amic seu volava en un d'aquests aparells, i les notícies van apareixent durant tot el dia. La tragèdia es tanca amb tres dones mortes, de nacionalitat brasilera, i una vintena de persones ferides més. La gran quantitat de globus que s’envolen a primera hora en aquest lloc, fa que el tràfic aeri sigui important. Les col·lisions de les teles dels globus entre ells, és habitual. El que ha passat en aquesta ocasió, és que la cistella d’un dels globus ha esquinçat la del sinistrat. El pilot ha pogut mantenir el control de la caiguda fins a una altura de 300m del terra, punt a partir del qual, l’aparell ha caigut a plom.

Però no podem fer res i cal partir per seguir el viatge.


Göreme (Museu a l'Aire Lliure de Göreme): Pujar
Göreme es troba situat a l’Anatòlia central. Es tracta d’habitatges, sales comunes i centres de cultes que algunes de les primeres comunitats cristianes de la zona van excavar i habitar. Són espais excavats a la roca sorrenca, d’origen volcànic que, juntament amb un entorn geològic molt característic donen una imatge molt interessant.

En alguns dels llocs de culte, i des del SII, encara es conserven en perfecte estat, pintures i representacions de sants i figures bíbliques. Algunes són molt senzilles, reduint-se gairebé a figures geomètriques i sanefes, mentre que en altres, probablement menys antigues, la tècnica és molt més depurada i acurada.

Lamentablement, i com succeeix a les zones musulmanes en les que hi ha temples cristians, a la majoria d’esglésies on es conserven aquests frescos en molt bon estat, algunes figures i, sobre tot, les cares, han estat repicades pels iconoclastes integristes islàmics, que no permeten la representació humana, i pels quals, deu no té rostre.

Però com ja acostuma ser enervantment habitual, tampoc en aquests llocs és permès fer fotografies. Com sempre, entenem que es prohibeixi l’ús del flaix per l’impacte que té sobre les pintures, però res no hauria d’impedir la fotografia sense ell.

A més, Göreme, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1985, està sent objecte d’un atemptat artístic i natural, sense precedents, amb un enorme impacte visual i natural negatiu. Algunes d'aquestes formacions naturals estan sent recobertes d’una capa de ciment, volem imaginar que amb la innocent intenció de protegir l’entorn. La cosa és que aquestes estructures tenen una vida i un procés de degradació natural a causa de la pluja, la neu i l’aire, que les van erosionant de forma natural. Com diu en Mahir, tenen una vida: naixen (quan es van formar a causa de fenòmens volcànics), amb el temps es van erosionant i finalment acaben per desaparèixer. Aquest procés, però, té una durada molt llarga. El que passa amb aquest recobriment de ciment que estan posant, és que degrada molt mes ràpidament allò que es pretén protegit, ja que el ciment s’esquerda i amb l’ajuda de l’aigua, la neu, el gel, el vent i la gravetat,arrenca grans plaques, que s’enduen la sorra natural que els fa de base i que pretenen protegir, amb molta més rapidesa del que ho farien en estat natural. I tot això per no parlar del desagradableimpacte visual que ofereix. D’un museu a l’aire lliure, l’estan convertint en un parc temàtic artificial.

Al contrari que al 2002, ara cal pagar entrada, els camins estan urbanitzats i l’afluència del públic és molt important. Ens tornem a trobar amb els milions de japonesos, paraigües, bastons i mala educació que ja és, ha estat i serà,la constant en aquest viatge, que fan molt difícil poder gaudir d’una bona fotografia o de certa calma.

Arreu hi ha cues i empentes, i gens de pau. Solament la Maria aconsegueix trobar un lloc per poder-se relaxar una estona, mentre busco espais en els que no hi hagi ningú. Una veritable llàstima. De tota manera, poder gaudird’aquest entorn, en els escassos moment desolitud, és un veritable luxe.

A la sortida es repeteix la imatge insòlita dels dromedaris, animals que no existeixen al país.

La calor torna a caure a plom i retornar al bus, amb l’aire condicionat, s’agraeix.

La següent parada és, com no podria ser d’una altra manera a una fàbrica d’estores. Segons en Mahir, aquestes fàbriques acostumen a ser propietat dels operadors dels viatges i obliguen als guies a fer-hi parades per treure’s uns diners més.El que no queda clar, però, és si això és cosa de l’operador o dels propis guies.

Només entrar passem al taller on es fabriquen les estores. El qui ens ho explica, desgrana les qualitats i, sobre tot, la dificultat de la seva confecció (segons ell, totes fetes a mà), realitzada sempre per dones, ja que tenen els dits més prims i més hàbils. És innegable l’habilitat d’aquestes dones i el mestratge que demostren en el teixit.

A continuació passem al taller on s’extreuen els fils de seda. Ens mostren tot el procés, des de la recol·lecció del capolls, fins al tintat de les fibres. La curiositat és de la manera com troben l’inici del fil i, un cop localitzat, aquest és continu amb una llargada important.

Una cosa ens crida l’atenció, i és que els tints usats per donar color a la seda, són obligatòriament químics, ja que els d’origen natural no es fixen bé en aquest tipus de fibra.

Posteriorment, i com és habitual al món àrab (tot i que no són àrabs), ens conviden a prendre alguna cosa, en un ambient fresc amb aire condicionat, cosa que s’agraeix. Un cop servits, comencen a mostrar les excel·lències de les estores. No comprem res, però ha valgut la pena veure tot el procés i, sobre tot, el resultat final, que són veritables obres mestres.

Següent parada a un mirador, on comencem a veure les formacions de les Xemeneies de les Fades, una meravella natural que evoca imaginaris paisatges impossibles. Llàstima del fort sol que apreta despietadament i impedeix gaudir de tota la bellesa que s’estén fins a l’horitzó.

Dinem a un altre parador, al preu de sempre 10€ per persona, begudes a banda. La companyonia amb els valencians ja és total i flueix amb naturalitat. Aquestes parelles formen un equip molt interessant i complementari. Es coneixen de fa temps, han viatjat molt i alguns són parents.

La Júlia i l’Elies; ella enamorada de la fotografia, no deixa res sense deixar-ho recordat pel futur. Ell és un cas increïble. Informàtic jubilat, abans de visitar un país, estudia i s’aprèn força l’idioma. Així, és capaç de mantenir una conversa en turc i entendre i desxifrar els rètols àdhuc textos sencers. Un veritable fenomen.

La parella formada per la Merche i en Pep, donen permanentment la nota d’humor, i ell és l’especialista en cartografia. Té el mapa de Turquia i d’Istanbul al cap, a més de desenvolupar-se amb seguretat sobre el paper, de manera que fa de guia dels demés, a més de saber què cal fer per no perdre’s. Així, es mouen per la caòtica Istanbul com si es trobessin a la seva València natal.

La Viki i en Jesús també fan la seva funció; en Jesús aporta dades permanentment i esclareix dubtes,a través del seu inseparable mòbil i Sant Google, i la Júlia i en Manolo, aportant humor en tot moment.

També viatja amb nosaltres un tal “Salidonio”, personatge incorpori i misteriós, que esdevé un element recurrent durant tota la ruta. Tot plegat,aquest viatge es converteix en un molt agradable plaer, amb un plus de companys, difícil de trobar. No cal dir que la conya és l’ingredient permanent, especialment quan amb els girs específics de casa i els equívocs, sovint deixen fora de joc a en Mahir, que no els acaba de pescar. Un veritable luxe.

En sortir, de nou a una altra botiga, aquest cop de joies. Molt maques, però força cares.

Resseguint la vall, les Xemeneies de les Fades apareixen amb tot el seu esplendor. És espectacular la capacitat que té la natura per cisellar obres minerals d’aquesta grandiositat.

El volcà Erciyes n’és el responsable. Les erupcions, actives fins èpoques recents, en termes geològics, (253aC), expulsaren pols i roques de grans dimensions. Amb el temps, la pols es compactà convertint-se en sorres premsades i amb l’ajuda dels elements erosionadors, aigua, vent, neus i gels, van anar llaurant aquestes, al mateix temps que les roques superiors, més dures, romanien quasi intactes. Amb el temps, s’anaren formant torres, protegides pels grans rocs, acabant per formar aquestes curioses formacions.

L’ésser humà, les aprofità per construir-hi abrigalls, amagatalls, magatzems, habitatges, llocs deculte, ciutats subterrànies, etc. Fins i tot colomars, per tal de poder recollirels excrements per utilitzar-los com a adob.

La calor no és tant asfixiant, ja que el sol tombant ja no té la força d’hores abans, i la passejada per la base d’aquestes torres es fa molt agradable. Fins i tot tenim un xic de sort i no hi ha les aglomeracions habituals.

En algunes zones, creixen ceps salvatges uns i conreats altres, que evidencien la presència de la cultura cristiana entre musulmans, ja que els primers produïen vi i altres alcohols.

El sol reflectit a les vessants nues de les arrogants xemeneies, enlluerna i far ebotar la calor, però a l’ombra i a llocs oberts, una lleugera brisa agombola les sensacions de pau que desprèn l’enclavament.

Hom no pot deixar de preguntar-se quin dia caurà aquell gran roc que corona aquella torre, o quant de temps podrà encara gaudir la humanitat d’aquest espectacle.

Fem una parada tècnica poc abans d'arribar a Uçhisar, a un mirador des del qual es divisa una magnífica vista de la Capadòcia més màgica, en la que es barregen les imponents escultures volcàniques naturals, amb petits poblets perfectament incrustats en l'entorn, que resisteixen sota el sol abrusador d'aquest país.

La calor no afluixa i hom solament troba un moderat consol a l'hombra.

Lluny, molt lluny, el volcà Ercyies, observa de forma altiva la seva obra mil·lenària, conservant, encara a aquestes altures de la temporada, el cim nevat.

La panoràmica és espectacular i permet fer-se una composició molt acurada de l'entorn i dels fenòmens geològics, que molts milers d'anys enrere configuraren aquest paisatge llunar, revestint-lo d'una innegable i gratificant a la vista, màgia. La posterior ocupació humana i el seu treball pacient, ha acabat donant a aquesta terra l'aspecte d'un immens espai irregular i d'aspecte volcànic foradat, pel corc humà.


Fortalesa d’Uçhisar: Pujar
La fortalesa d'Uçhisar s'eleva airosa a la llunyania i, desafiant al temps i als homes, resisteix impassible, tot recordant els moments històrics en que aquest enclavament era una plaça forta, des de la que es divisava tota la vall de Göreme. Actualment és un punt turístic de primer ordre al que s'ha de pagar per entrar, cosa que no era així al 2002.

Mentre la Maria puja fins al ventat cim, gaudeixo de la pau que respira l'entorn, tot sovint trencada pel tronar dels motors dels busos que arriben fins a l'entrada. Fora d'aquests moments, tot sembla estar al seu lloc...

Deixem Uçhisar enrere i, per tenir-ne una visió més general, ens aturem al final de la Vall dels Coloms, que té una vista privilegiada sobre aquesta vall i la fortalesa d'Uçhisar. La Vall s'anomena dels Coloms, per la gran quantitat de colomars excavats a les sorres volcàniques, utilitzats aquests per niar els coloms i els seus excrements per adobar els camps dels voltants. Una simbiosi natural, que l'ésser humà ha sabut aprofitar en el seu propi benefici.

Entrem a Avanos i en Mahir ens proposa anar a prendre un gelat ("gelado" com diu ell) a un lloc molt especial. El sol ja està allargant les obres fins al seu límit i l’ambient és fresc i agradable.

A Avanos tenen un sistema definitivament dissuasori per impedir que els vehicles vagin contra direcció. Unes punxes a terra, que solament es pleguen en pitjar-les en un sentit, mentre que en l’altre presenten una defensa invulnerable, que destrossaria els pneumàtics del vehicles que intentés accedir-hi.

El riu Kizilirmak, o riu Roig, divideix aquest tranquil poblet en dos i és un relaxant, tant per la vista com per la resta de sentits. El pont, quasi penjant, es mou molt d'una banda a l'altra, provocant una desagradable sensació d'inseguretat. Però als habitants d'Avanos sembla no importar-los, i fins i tot sembla que ni se n'adonin.

Curiosa la imatge de góndoles passejant turistes pel riu. Imaginem que volen imitar a Venècia, però aquest ambient és tota una altra cosa, i les barquetes no acaben de lligar amb l'entorn.

A l'altra riba, un tranquil passeig en du a la gelateria Mado, on serveixen unsexcel·lents gelats de tot allò el que et pots imaginar. Una visita molt recomanable.

L'hotel Avrasya a d'Avanos també excel·lent.


Kervansaray de Sultanhani: Pujar
Toca llevar-se d'hora un altre cop, tot i que és més una apreciació que una realitat, degut a aquesta hora per davant que regeix l'horari turc.

Amb la fresca sortim cap a la ciutat de Konya, la ciutat dels dervixos. Rodant per excel·lentscarreteres, durant una llarga estona podem gaudir a la llunyania dels volcans, ara tranquils, amb els cims encara nevats. Ens para la policia de carretera per demanar els papers del vehicle. En ser un vehicle absolutament nou, la policia "sospita" que li faltarà algun paper, amb el que la possibilitat de sancionar-lo és quasi segura. Però tot està en ordre i, de la mateixa manera que les caravanes de camells, seguim cap al kervansaray de Sultanhani, que es conserva en força bon estat.

Tenim sort i arribem sols. Els kervansarays eren finals d'etapa per les caravanes de camells quecirculaven amb mercaderies, així com també pels viatgers. Aquestes es trobaven a uns 30km de distància els uns dels altres, perquè aquesta és la distància que pot recórrer un camell en un dia.

En aquests hospitals (en el sentit d'hostalatge, no pas sanitari), els animals i les persones trobaven aixopluc, aigua i menjar, a més d'algunes parades per poder comerciar.

Aquestes construccions acostumaven a formar un rectangle, amb una sola porta d'accés, prou ample i alta per permetre l'accés als camells carregats i carros voluminosos, al temps que facilitaven la defensa davant de les més que probables incursions de bandes de lladres.

La planta baixa consistia en un ampli pati amb estables a tot el voltant, adequats pel bestiar. A la planta superior hi habitaven les persones.

La portalada d'entrada acostumava a ser l'únic element decorat amb força riquesa artística. La resta era quasi de comoditat espartana. Aquest, per la seva grandària, molt probablement seria un punt de referència important, ja que presumiblement algunes de les seves estances serien magatzems, tant per menjar i beure, com per mercaderies i ferratge pels animals.

L'ambient ombrívol i fresc, acompanya el cos, mentre els rajos de llum, que juguen amb la foscor i la penombra, donant vida a les partícules de pols suspeses a l'ambient, complauen l'esperit. Tot sembla immòbil, aturat, màgic. Gairebé és possible sentir els remuc dels animals i les converses xiuxejants dels caravaners i traginers, a la llum i el crepitar del foc ja somort.

Però tot d'una, es trenca l'encant. La gran portalada vomita una glopada de japonesos que, en un tres i no res, són per tots els racons. La pols, fins fa uns instants màgicament suspesa a l'aire, es revolta i enterboleix tot l'escenari. Retirada...



Museu de Mevlâna: Pujar
Poc després entrem a la ciutat de Konya (i no és conya, és el seu vertader nom). En aquesta ciutat es troba la tomba del sufí Jalal al-Din Muhammad Rumi, construïda pels deixebles del poeta, i és el centre de l'ordre dels dervixos dansaires giròvags sufís.

Com ja és habitual, fa molta calor i és ple de visitants i, també com és habitual, és prohibit fer fotografies a l'interior (prohibit?). En mig d'una important gernació composada de japonesos i fidels peregrins, ens hem de descalçar per poder entrar. Però val la pena la visita.

A l'interior de la mesquita, tota una sèrie de "tombes" (consultar els ritus d'enterrament a l'apartat "Gran Mesquita de Bursa Ulu Kamii (S'obre en una finestra nova), decorades amb brodats d'or i uns cons que imiten els barrets dels dansaires sufís, assenyalen on són enterrats fills i seguidors del poeta i, evidentment, el mateix ideòleg.

La gentada és angoixant, així que abandonem el mausoleu, per donar un tom pel museu adjacent, distribuït en petites habitacions que envolten el claustre, en les que s'exposen mostres de cal·ligrafia, instruments de música, túniques i barrets cerimonials, estris utilitzats pels religiosos i algunes representacions de com era la vida al monestir, amb figures de mida natural, que representen els monjos.

Curiosament i seguint el recorregut, les primeres cel·les són plenes a vessar de visitants, però a mida que la visita a aquestes se succeeix, acaben per estar buides les últimes.

Però corre, corre, hem de trobar-nos al bus de nou.


Pamukkale i Hieràpolis: Pujar
Finalment arribem a Hieràpolis i Pamukkale, una altra de les joies del viatge, que frisem per visitar.

Pamukkale ja es divisa molt abans d’arribar-hi. És una curiosa taca molt blanca i molt localitzada, que crida l’atenció per la seva singularitat, que desentona amb l'entorn.


El sol ja és força baix, i fora de l'accés, hi ha poca gent.

Segons s'entra, a la dreta es troba la ciutat romana de Hieràpolis i, a l'esquerra, separat per un ampli camí empedrat amb llambordes, Pamukkale, que traduït del turc significa "castell de cotó". Al mapa s'observa clarament la distribució (El mapa únicament es mostra per poder observar on se situa Hieràpolis en relació a Pamukkale, per tant no hi figura la llegenda dels números).

De ben segur, Hieràpolis va ser construïda en aquest lloc, a causa de les seves aigües termals, carregades de cretes, a mode de balneari i com a enclavament medicinal.

Però molt a contracor no podrem visitar la ciutadella de Hieràpolis, a causa de la limitació de temps, que ens tiranitza i ens col·loca en la desagradable disjuntiva d'haver de triar entre passejar per les basses de Pamukkale o per les runes de Hieràpolis. Triem l'espectacular Pamukkale, degut a l'immens i espectacular atractiu natural que té.

Els freqüents moviments tectònics que tingueren lloc en aquesta zona, a més de causar terratrèmols, van fer aflorar nombroses fonts d’aigües termals, molt carregades de minerals, especialment cretes, així com també bicarbonats, calç i, segons diuen, minerals radioactius. Tota aquesta aportació de minerals, anà formant les característiques piscines blanques, anomenades travertins amb espectaculars formacions calcàries d’un color blanc lluminós, d’una bellesa fora de tot dubte.

De les fonts actual, flueixen uns 250L d’aigua, amb una aportació de creta de l‘ordre de 2.2gr per litre d’aigua, o de 0.55kg per segon. Aquesta aportació massiva de minerals, juntament amb les característiques del terreny, pla en aquest sector, fa amansir el líquid, propiciant la precipitació del carbonat càlcic, formant els travertins i les colades que comuniquen amb travertins inferiors.

El conjunt aconsegueix assolir una bellesa impactant, que dóna a aquest espai, un aire màgic i irreal, del que sembla que sigui el bressol d'on sorgeixen faules, llegendes i somnis de tot tipus i en qualsevol moment. Hom pot imaginar als romans i grecs habitants de Hieràpolis, als magnífics capvespres turcs, veient sorgir d'aquest enclavament dones d'aigua, fades, éssers fabulosos i animals mitològics, només entretancant els ulls.

L'entorn és d'una bellesa exquisida i hom vol pensar que probablement font de moltes de les llegendes que il·lustren la cultura d'aquells pobles antics.

Fins que al 1988, la UNESCO no declarà Pamukkale Patrimoni de la Humanitat, l’espai es trobava en franca degradació, ja que era escenari de tot tipus de salvatjades, com la de ser utilitzada com a pista de motocròs, ruta per bicicletes BTT, etc. A més, els hotels situats a la part superior, captaven les aigües termals per omplir les seves piscines i muntar spas, el que provocà que, juntament amb l’abocament de les aigües residuals i de tot tipus de deixalles, el conjunt s’assequés i agafés unes tonalitats terroses molt desagradables a la vista. Actualment l’aspecte ha millorat força, però encara es poden veure restes d’aquest desastre.

Val a dir, que actualment l’entorn es troba en perfecte estat. Tota la zona perfectament enjardinada i molt neta, el que s’agraeix per passejar-hi.

La primera impressió que tenim no és massa bona, ja que les primeres piscines naturals, es troben seques i amb un color terrós força lleig. Un caminet recovert de llistons de fusta voreja la part superior dels travertins i a mida que s’avança, la imatge canvia i es pot gaudir en tota la seva plenitud, la bellesa d’aquest espai.

Sortosament no hi ha massa gent (el japonesos han desaparegut literalment amb la mateixa rapidesa que han arribat) i es possible deambular amb tranquil·litat.

El sol comença a amagar-se, tintant de delicats colors, tant les runes de Hieràpolis, com les tranquil·les aigües carbonatades.

Solament en una zona restringida (sembla ser que és artificial) es permet el bany i alguns/es es banyen amb plaer. La resta de travertins són absolutament protegits.

Cap al final del camí, el que sembla ser una tomba de l’època romana, es troba literalment incrustada a la colada calcària, i si no fos per la vegetació, dóna la sensació que és enmig d’una nevada. Aquesta és una de les mostres de la gran capacitat que tenen aquestes aigües de convertir en pedra tot allò que toquen. Pensem que en solament uns 20 segles (temps molt curt en termes geològics), els voltants d'aquest panteó han estat totalment segellats pels minerals presents a l'aigua.

La calma és total, bufa una molt lleugera brisa, i solament el piular dels ocells omplen el silenci. Tot convida a la reflexió, mentre la paleta solar segueix tintant aquest magnífic escenari d'aquarel·les de colors impossibles. Els travertins semblen voler-se impregnar dels generosos matisos pastel d'aquesta llum tardana, tot preparant-se per la nit que s'acosta a grans gambades.

Amb recança, hem d'abandonar aquest ambient idíl·lic per anar a l'hotel.

Mentre arribem a la porta d'entrada, les mil·lenàries runes grecoromanes s'embolcallen amb el mantell nocturn i els travertins perden la batalla per conservar el maquillatge que, finalment, acaba emportant-se l'absència de llum.

Pacient, el conductor del bus, l'últim bus quequeda a l'aparcament, ens espera, mentre acabem de replegar-nos tots.

L'hotel Tripolis, és un excel·lent lloc per hostatjar-se, tot i que s'assembla sospitosament als macro hotels de Lloret per la seva construcció com pel tipus de turista a qui està orientat. De tota manera, les instal·lacions són molt completes, el menjar variat i bo, i les habitacions còmodes. Però el millor són les vistes sobre Pamukkale, que sorprèn molt agradablement al viatger, en llevar-se al matí.

Pujar