Torna a iniciTornar a inici Llibre de visitesLlibre de visites Turquia 2002Turquia 2002 Argentina 2004Argentina 2004 Xile 2005Xile, Pasqua, Atacama 2005 Marroc 2006Marroc 2006 Les Espanyes 2008Les Espanyes 2008
Menorca 2008Menorca 2008 Pirineu Català 2008Pirineu Català 2008 Egipte 2009Egipte 2009 Pirineus 2009Pirineus 2009 Jordània 2010Jordània 2010 Lanzarote 2010Lanzarote 2010 Perú 2011Perú 2011
Fuerteventura 2011 Marroc 2012
Turquia 2013

Barcelona
Catalunya

Pirineus 2009

Des de l'imperi dels 3.000 fins a l'amabilitat de la Mediterrània

Imatges dels Pirineus

Veure mapa més gran

Introducció: pujar
Parlar dels Pirineus és parlar de moltes coses, que van des dels immensos espais naturals, que comprenen la quasi totalitat d’escenaris naturals possibles, fins a aspectes socioculturals d’una varietat i riquesa difícils de separar de l’entorn en els que s’han produït en el passat o es desenvolupen a l’actualitat.

OrdesaAl llarg d’aquesta serralada de més de 420km de llargada, que va des de la Mediterrània fins a l’Atlàntic, tot té un aire estrany, com si malgrat la innegable modernització i adequació als temps actuals, alguna cosa, en certa manera indefinida, s’hagués quedat aturada en el temps. Encara avui en dia és possible retrobar un misteriós encant en un moment o altre de la tardor o de l’hivern.

Quan el sol orbita baix i ja no escalfa, als vespres els carrers són buits, i el subtil olor a fusta cremada que desprenen les llars tradicionals, desperten l’atàvic record, heretat dels nostres avantpassats més llunyans, quan reunits al voltant delPirineus màgics foc es relataven contes de gestes impossibles, d’amors tempestuosos i incompresos, de grandioses caceres farcides de monstres terrorífics, de viatges sense retorn i curacions miraculoses. Naixien així les figures mitològiques i fantàstiques que, adaptades a cada època, sobreviurien incrustades en l’imaginari popular per sempre més. Va ser llavors quan els misteris i la màgia prengueren forma i se’ls donà un rostre, una personalitat.

Sorgiren així les bruixes, els bruixots, els mags, els follets i les dones d’aigua, els minairons i les encantàries, els mals i els bons esperits, els dracs i tot el bestiari que encara avui és present en aquests apartats llogarrets.

Els Pirineus conserven un importantíssim llegat històric, social,cultural i mitològic, que no es pot deixar perdre. La lletra de l’himne del Sobrarbe parla meridianament clar del sentiment de les gents d’aquestes terres. Per a qui estigui interessat en donar-li una ullada, ho pot fer en aquest enllaç de la comarca del Sobrarbe.

 

El Sobrarbe: Pujar
La major part dels dies els passem al nord de la comarca del Sobrarbe, una de les 10 comarques de la província d’Osca. Etimològicament, la paraula Sobrarbe ve de la paraula “sobre arbre” i perfectament podria tenir el seu origen en el català.

PinetaÉs en aquesta comarca que es troba la part central dels Pirineus, la que conté els cims més salvatges, abruptes i alts d’aquesta serralada, així com també els enormes, profunds i abruptes canons que clivellen les moles que sobrepassen els 3.000m d’altura. També s’hi troben les últimes geleres perpètues, actualment en franca recessió, però encara espectaculars.

El Sobrarbe és una àmplia zona habitada ja des del neolític. La troballa de dolmens, pintures rupestres i altres elements pertanyents a aquella època, així ho confirmen.

També hi passaren els romans, visigots i els musulmans, fins que varen ser expulsats al segle X.

El Sobrarbe ha viscut èpoques de prosperitat econòmica, però també de penalitats i desastres, com l’episodi de la “Bolsa de Bielsa” durant la Guerra Civil, el despoblament constant i creixent i la construcció d’embassaments, que inundaren molts terrenys aptes per l’agricultura, amb la consegüent desaparició de diversos pobles sota de l’aigua.

 

L’Ainsa: Pujar
La ruta pròpiament dita comença a Ainsa –o l’Ainsa com l’anomenen els seus habitants-. L’Ainsa és un poble d’origen medieval, el casc antic del qual es troba sobre un turó. Travessar una de les entrades i endinsar-se dins el recinte emmurallat és entrar en un altre temps. El primer pati interior és una àmplia zona, actualment desproveïda de quasi tot, però que permet fer-se una idea de com va ser el sistema defensiu de la ciutat. Tota la construcció, la major part d’ella acuradament restaurada, mostra fidelment els sistemes defensius de la vila.

Plaça Major de l'AinsaAixí, una segona muralla franqueja l’entrada al recinte interior, en el que es desenvolupava la vida vilatana. Una gran plaça porticada, la Plaça Major, presidida per l’edifici de l’ajuntament, dóna la benvinguda al visitant. Si no fos per les taules i els rètols dels bars, que trenquen l’encant, hom tindria la sensació d’entrar a la plaça en ple segle XI. L’ambient, en general, no deixa de recordar les viles fortificades que ja hem vist a l’Espanya profunda, on la gent castellana també conserva amb cura el seu llegat històric.

L’Ainsa es troba vertebrada al voltant de dos carrers principals, el carrer Major i elCarrer de l'Ainsa carrer de “Arriba”, paral·lels, que marcaven la vida sociocultural del poble. Ambdós naixen a la Plaça Major i baixen suaument en Carrer de l'Ainsasentit sud. El carrer Major era en el que habitaven els nobles, mentre que el carrer de Arriba era el dels artesans. Deixar-se perdre pels carres inequívocament medievals, és un plaer que no es pot deixar perdre.

Ja ací es comença a notar la presència d’elements protectors contra les bruixes i els encanteris. Les xemeneies ja tenen una construcció particular i les portes i finestres es troben decorades amb símbols protectors que delaten les creences supersticioses d’aquestes terres, així com també els escuts blasonats que decoren les grans portalades de pedra vista, el que indica l’ascendència noble dels seus antics propietaris.

L’església de Santa Maria, del segle XII, és una joia del romànic aragonès. Una de les seves característiques és el seu interior, sobri i despullat, que respira pau i tranquil·litat.

Església de Sta. Maria, l'Ainsa Una altra petita joia és el seu claustre irregular, exemple d’adaptació al terreny, que va contenir altars i retaules que foren cremats durant la Guerra Civil. Conserva, encara, dos petits pous de pedra, un dels quals es ple d’aigua, en el que la gent mostra una altra faceta de credulitat, llençant monedes al seu interior amb la idea que els portarà sort, sota la atenta, pacient i intemporal mirada de l’enorme campanar que ho observa i ho ha observat tot al llarg dels segles.

Atès que és possible arribar fins al fons del pou tot estirant el braç, ho podríem considerar una propina pel capellà que regenta l’església.

Una mostra més de l’antiguitat i noble bressol de la vila de l’Ainsa, són les portes Porta a l'Ainsaoriginals que encara es conserven. En moltes d’elles s’hi pot veure la creu i un any gravats. Mentre que la creu es pot considerar un símbol protector, la data és la de l’any en que es Xmeneia tradicional del Sobrarbeva fer la porta. Aquesta millora estructural coincidia amb els anys en que l’agricultura feia progressos i les collites eren més abundoses.

Juntament amb la creu, també és possible trobar altres símbols de misteriós significat, com el sol, mig cor travessat per una espasa o figures rovellades del sagrat cor que reforçaven el significat protector.

Tot el poble està impregnat de simbologia, però allò que més crida l’atenció són les xemeneies amb la seva estructura particular, harmònica amb l’entorn i amb una personalitat innegable. Aquest tipus de xemeneies és molt comú al Sobrarbe, arribant fins i tot al Pirineu Català.

 

Sarvisé: Pujar
Camí de Sarvisé, el paisatge va canviant l’amabilitat de les seves formes, per convertir-se lentament, en ambients més feréstecs, durs i severs. A vegades s’obren grans valls, però el camí tendeix progressivament a encaixonar-se entre profunds congostos dels que no se’n veu el final de les parets, i en els que gairebé no hi entra la llum del sol.

Poc a poc, i deforma fugissera al principi, es deixen entreveure els cims de l’avantguarda dels reis dels 3.000. Als seu cims es perceb clarament el llindar, en els que els boscos deixen pas a les pastures de l’alta muntanya, que ben aviat es cobriran amb el mantell blanc de les primeres nevades.

La carretera ens porta per paisatges que ens parlen de la duresa de la vida de la gent que, o bé hi habita, o bé ho ha fet anteriorment. Els pobles tenen un aspecte rude, gris, compacte. Les cases s’arrauleixen les unes contra les altres a mode de defensa i els ulls buits dels seus modestos campanars observen el nostre pas.

Però el que sorprèn força és la quantitat de pobles buits, abandonats i cansats que ens anem trobant pel camí. Ací i allà aquestes petites reunions de llars que Casa Fraucahavien estat pobles, amb la seva solitud i sobrietat espartana, i amb el seu silenci angoixant, ens conten la seva antiga història, una història ancestral de lluita per la supervivència.

Sarvisé és un poble molt i molt petit, travessat per la carretera que mena a Ordesa, poc abans de Broto. L’hotel en el que ens hostatjarem un dies, Casa Frauca, és dels que s’anomenen “amb encant”. Muntat dins d’una gran masia,conserva íntegrament el mobiliari i la decoració antiga, de fusta, el que li Interior de Casa Fraucadóna un caliu de llar difícilment localitzable a l’actualitat.

Església de SarviséAtès que és quasi buit –en el moment d’arribar només hi som nosaltres-, ens donen una habitació a les golfes, moltconfortable, però situada al tercer pis, el que permet gaudir d’una bona vista sobre el poble i la muntanya, però que implica pujar els tres pisos caminant. L’habitació disposa d’una finestra rodona i el sostre és de dues aigües amb bigues vistes. Serà a través d’aquesta finestra que veure’m entrar els raigs de sol tan bon punt aquest coroni les altes carenes que ens envolten.

És un hotelet que, per poc que es pugui, no es pot deixar de visitar.

 

Bujaruelo: Pujar
És una primera presa de contacte per tal que la Maria es faci una primera idea del Tozal del Mallo, Ordesaquè és. Ens rep, rutilant, la immensitat del Tozal del Mallo. L’enorme mur observa, altiu, el pas del temps, suportant les inclemències del temps, però també emmirallant la llum i l’escalfor del sol, al que ofereix la seva colossal faç.

Som a mitjans d’octubre i Ordesa, com tot al Pirineu, es prepara per l’arribada de l’hivern. Els arbres s’afanyen a desfer-se de les Bosc a Ordesafulles sobreres, davant de l’anunci de la tardor, que l’hivern s’acosta inexorable.

El sol d’aquesta tardor escalfa, però no serà per massa temps. Els boscos d’aquesta zona, esquitxada d’illots de vegetació atlàntica, composada per faigs, boixos, avets, bedolls, freixes, teixos i pi negre entre altres, formen un paisatge màgic i captivador. I amunt, molt més amunt, el regne de la Flor de Neu i dels lliris salvatges. El sols fet de poder endinsar-se en aquests boscos primigenis ja val el viatge.

El terra, cobert d’una gruixuda i flonja capa de fulles mortes, a les que Fageda a Ordesacontínuament se n’afegeixen més, proporciona una agradable caminada pels seus racons. Les capçades dels faig tamisen la llum solar, donant una relaxant, a la vegada que inquietant, tonalitat verdosa a tot allò que es troba sota d’ells. Arreu es palpa la tardor i els bolets envaeixen tots els racons.

Com a teló de fons, la remor de l’aigua corrent envolta l’esperit del viatger i el fa sentiren pau amb ell mateix. Hom té la sensació que el Món és en pau i tot és on ha de ser... Ací tot es pau i tranquil·litat, solament trencada per alguns muntanyencs que inicien l’ascensió a la terrorífica Senda de los Cazadores, que salva més de 600m des del seu inici fins al refugi superior. Temible de veritat...

Praderies a l'inici d'OrdesaA Ordesa totes les distàncies són enormes. Allà on en qualsevol altre paratge dels Pirineus, per anar a qualsevol lloc es pot mesurar en una o dues hores, a Ordesa el recorregut mínim són tres o quatre hores i això tirant baix. Els recorreguts més “normals” no baixen de cinc o sis hores. A més de semblar que les coses estiguin molt lluny, ho estan de veritat... I tindrem ocasió de comprovar-ho recorrent la seva geografia.

Ens deixem endur per l’agradable ambient que ens envolta i, d’alguna manera, Tardor a Ordesasembla que recarregui les piles de l’ànima, molt esgotades ja, per la manca de contacte amb la natura. Solament se sent l’aigua escorrent-se cap a la vall i el cant dels ocells... Un luxe. Una mirada força aproximada del que estem veient ho teniu en aquesta fotografia esfèrica de la vall d'Ordesa des de l'inici de la vall. Jugueu amb el ratolí i gaudiu de l'espectacle...

Avui, però, anem a la vall de Bujaruelo a caminar per una agradable i amable pista sense cap dificultat tècnica. Així, doncs, enfilem cap a San Nicolás de Bujaruelo, on deixarem el cotxe.

Praderies al camí de BujarueloLa pista mena per diferents escenaris, que van des de profunds congostos amb el riu Ara bramant al fons, fins a l’àmplia praderia final amb el curs de l’aigua encara mandrejant, passant per boscos que tanquen les seves capçades per sobre la pista, enfosquin espectacularment la visibilitat. Els airosos i despullats cims que s’albiren per sobre de tot això, ens esperen impassibles al final.

A l’ermita de Bujaruelo hi bufa un vent força fred que obliga a abrigar-se. La pista segueix vorejant mansament el riu Ara i els meandres que l’acompanyen en aquesta zona d’escàs desnivell.

Vaques autòctones dels PirineusRamats de vaques i pacífics toros es troben arreu, tot esperant que els pastors els condueixin a terra baixa on passaran l’hivern a recer de les inclemències climàtiques que de ben segur assotaran aquestes altures en breu.

El Puente Viejo ens franqueja el pas cap a l’altra riba, totPuente Viejo salvant el curs del riu, molt mansoi ací, i ens permet gaudir de la tranquil·la visió de les aigües blau turquesa i de la fauna que l’habita.

Ací i allà cauen mandrosament les fulles, donant una falsa impressió de riu pacífic. Les profundes cicatrius, però, que ha provocat el furiós i desbocat curs de l’aigua, desmenteixen aquesta falsa impressió de placidesa i ens parlen d’un curs fluvial molt més brau i agressiu.

La passejada transcorre plàcida entre prats verds, aigua i bestiar, mentre arribem Pont de Bujarueloal pont romànic del segle XII que acompanya l’antic Hospital de Bujaruelo, el punt de partida.

Aquest pont és l’inici del camí cap al port de Bujaruelo, que comunica Espanya amb França. En el trajecte d’aquest encara s’hi poden trobar oblidats búnquers, quasi perduts per la cobertura vegetal, que ens parlen dela brutalitat de les batalles que es van lliurar a l’indret durant la Guerra Civil.

En tot moment, la visió dels altius cims, que encara no superen els 3.000m, hi és present. Les vessants Estribacions dels 3.000despullades i descarnades semblen cansades, esgotades i donen la sensació d’esperar, ja, les primeres neus que vestiran amb el mantell blanc, donant-les un aire encara més superb i arrogant.

A Broto és festa major i podem assistir al modestíssim castell de focs artificials, que es desenvolupen davant una esplèndida lluna plena, que de la mateixa manera que el sol, li costa sortir de darrere les altes carenes.

Nerín-Cuello Gordo: Pujar
Ens han recomanat un itinerari que, partint de Nerín, ens permetrà tenir una vista excepcional sobre la vall d’Ordesa i, sobre tot, del Mont Perdut, el Cilindre, el Soum de Ramond i de la serralada de Las Tres Sorores.

Esmorzar a Casa FraucaDesprés d’esmorzar hi fem cap, però no tot surt com s’ha planejat... Resulta que la pista és tancada mitjançant una barrera tot just sortir de Nerín. Si es troba oberta, es pot donar el cas que aquells que tenen la clau, en sortir la tornin a tancar i hom es pot trobar amb el retorn bloquejat. Per això decidim fer el trajecte a peu, tot confiant que la distància no serà excessiva.

Però com no podia ser d’una altra manera, calculem malament les distàncies. Tot i que el temps acompanya i no fa un calor Peña Montañesa excessiu, a mida que avancem el sol apreta de manera proporcional a l'altura que guanyem. El que comença sent una agradable passejada, acaba convertint-se en un calvari i la pista es fa interminable.

Tot i això, es possible gaudir de l’espectacular paisatge, especialment veient com els cims llunyans, ara sí de 3.000m, van despuntant poc a poc, a mida que la pista guanya alçada lenta, però constantment.

FanloLa tranquil·litat és absoluta i corba rere corba, metre rere metre ens acostem als peus del Mondicieto, on amb poca estona hauríem d’arribar al nostre destí. O almenys és que creiem...

El camí, però, ens ofereix sorpresa rere sorpresa, en forma de nou paisatge, vegetació singular o formació mineral. A la llunyania, Fanlo cada cop és més petit, els cims deixen veure les seves calbes testes, i la llum juga amb les ombres a crear diferents contrastos que ens alegren la mirada.

És força cansat, però val la pena l’esforç. Les zones de matolls i vegetació d’altaLa Peña Montañesa es perd a la llunyania muntanya deixen pas als immensos prats alpins, en els que la vida dels arbres és ja massa difícil. La roca calcària que els fa de terra es troba molt clivellada i ens explica la salvatge morfologia que conforma el paisatge.

Pensem que a les cingleres que es veuen llunyanes, deu haver-hi moltes coves, però del que estem segurs és que l’aigua ha creat grandiosos canons excavats a la roca, com el de la vall d’Ordesa, que esperem veure ben aviat. No hem d’oblidar que l’aigua no forada la roca per la força, sinó que ho fa per la constància, la mateixa constància que ens empeny a seguir endavant.

Terreny de pedra calcàriaFem poques parades per descansar, convençuts que ja no falta massa, però com sempre, Ordesa ens enganya. Les distàncies són molt i molt llargues i sembla que no avancem gens. La pista segueix pujant lentament cap a un destí, ara incert...

Finalment, però, arribem a algun lloc, no el que esperàvem, però almenys es veu alguna cosa diferent, el que significa que hi ha vida al Món. Som a Cuello Arenas, la primera part de la sortida, i els rètols no Cuello Arenasclarifiquen gens els temps estimats dels recorreguts, fet que no contribueix en absolut a decidir si seguim o no cap a on volem anar o triem una altra cosa. Però tenim clara una cosa: volem aconseguir la fotografia de la vall d’Ordesa des de dalt.

L’opció de seguir la pista, en suau però constant pujada ens sembla avorrida i poc atractiva, per això decidim tirar pel dret, per la dreta del Mondicieto, ja que aparentment sembla més directe i el mapa confirma aquesta aparença. Els cims del Perdut, del Cilindre, del Soum de Ramond i el massís de Les Tres Sororesles Tres Sorores, es mostren ja amb tota la seva magnificència i ens empenyen a seguir endavant per aquesta àmplia geografia oberta al Món.

Aquest coll és on són les pistes d’esquí de Fanlo. No hi ni telesquís, ni telearrastres, ni telecabines, ni tampoc cap mena d’infraestructura que ho indiqui. Res a veure amb les estacions d’esquí que estem acostumats a veure, en les que el luxe i l’ostentació en són les banderes. El petit casalot que es veu al fons, al bell mig del no res, el refugi, i on a l’hivern s’acull als esquiadors i els serveixen begudes i menjar, és realment el que la gent de muntanya entén per refugi, però no pas un hotel amb comoditats. No sabem pas com ho entenen els usuaris de la neu.

El sol segueix apretant, però amb força reduïda i caminar és moderadament Ordesa des del Mondicietoagradable, tot i que a aquestes alçades, ja estem força cansats. El camí serpenteja mandrosament direcció nord, iniciant una pujada, aparentment inofensiva, però si hom s’hi fixa amb deteniment, al final s’endevinen, més que no pas es veuen, uns puntets animats que corresponen a altres persones que fan el mateix camí... Aquesta constatació de la enorme distància que cal recórrer, per únicament arribar dalt la pujada, ja ens hauria d’haver advertit del que hi havia, però segur que el sol ens ha estovat el cervell, i seguim...

Ja ho hem dit, les distàncies, a Ordesa són quelcom monstruós... de tota manera, Al fons, el Clindre del Marboréel ferm canvia, passant del camí pedregós a terra i gespa, el que fa més agradable caminar-hi. Mentre, les vaques observen, indolents, el pas del personal, sense entendre un borrall que caram hi fa aquesta gent per aquests viaranys i, a més, sense pastar la verda gespa. Deuen ser bojos aquests humans i, d’alguna manera és el mateix que ens preguntem nosaltres; no estaríem molt millor davant una cervesa fresqueta asseguts a una terrassa, tot contemplant el majestuós paisatge que la natura ens ofereix i que és ben visible des de qualsevol lloc uns quants centenars de metre més avall?

Però no hi ha manera, el camí ni arriba a Cuello Gordo –lloc on suposadament Les Tres Sororespodrem fer el que comença a ser la maleïda fotografia-, ni sembla tenir cap intenció d’arribar-hi. Llom rere llom el, camí s’entesta en no acabar. Ja hi som, ha de ser ací mateix, no pot ser lluny... Però la realitat és tossuda, i un turonet amaga un altre turonet, una inofensiva pujadeta amaga una altra inofensiva pujadeta, i així anem fent...

Les forces i la paciència comencen a flaquejar i a aquestes altures ja comencem a dubtar seriosament que el maleït Cuello Gordo existeixi... No serà una broma pesada del topògraf?

El bestiar segueix mirant pacientment , encara sense entendre res. Bé, segur queha de ser allà, però tampoc... Ja en tenim prou, no tant pel que podria faltar -en cas que existís l’indret-, pel Cuello Gordo, com per la tornada, que de sobte se’ns apareix com la continuacióindefectible del calvari...

La fotografia amb els colossos dels 3.000 darrere segella el final de la pujada. Definitivament, Cuello Gordo no existeix... Aquest cop no ho hem aconseguit, però hem vingut a passar-nos-ho bé, no pas a patir més del compte, i molt menys a morir...

Ramat oví a Cuello ArenasTot i que el sol es fa notar, la lleugera però persistent brisa que no s’atura, atenua la sensació de calor, però a la tarda podem comprovar com les zones del cos exposades al sol han enrogit moderadament. No serà res, però és un avís de com les gasta l’astre rei a les altures. De tota manera, la grandiositat dels escenaris que es divisen paga la pena de l’esforç per arribar ací.

Els 3.000 encimbellats a les altures, ens observen impassibles des de la seva majestuositat, mostrant-nos la seva millor cara. Ara, però, toca pensar en el retorn, que tot i ser de baixada, no serà pas bufar i fer ampolles, sinó que es convertirà en un llarg, monòton i exasperant “passeig”. Ens consola, però, pensar en com dormirem aquesta nit.

 

Ordesa, Cua de Cavall: Pujar
Destrossats, hem dormit d’una tirada. Després d’un bon esmorzar, iniciem la pujada a la vall d’Ordesa, per arribar a la Cua de Cavall, el final de la vall pròpiament dita i l’inici de l’àmbit de l’imperi dels 3.000.

En ser diumenge, no és massa bon dia pel recorregut, però tan se val, no tenim pressa i, per la gent, doncs paciència.

Parc Nacional d'Ordesa i Mont PerdutAl 1997, Ordesa, el Cañón de Añisclo, el circ de Pineta i el massís del Mont Perdut, compresos dins el Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, segellant i garantint definitivament la conservació d’aquest enorme paratge d’una riquesa paisatgística, natural i cultural d’immensa riquesa.

El Parc compta amb el massís del Mont Perdut, la joia de la corona, el massís calcari més alt d’Europa -els Alps són de roca granítica-, que culmina amb els 3.355m d’altura del Mont Perdut.

Camí de l’entrada de la vall d’Ordesa, l’espectacularitat de les moles immenses, però encara lluny dels 3.000m dels seus senyors, ens donen la benvinguda de Tozal del Mallo i Fraucataseguida, deixant-nos sense respiració i obligant-nos a torçar el coll per albirar el que es deixa veure dels seus cim pelats i rocallosos, que ja són acaronats pels rajos solars.

Tozal de MalloLes formidables tàpies de El Tozal del Mallo i de la Fraucata, que semblen desafiar la llei de la gravetat per la seva verticalitat i esveltesa, disparen automàticament la imaginació de l’escalador que instantàniament resta presoner de l’arrogància que desprenen, tot buscant una línia possible per somiar en conquerir els colossals murs.

El camí cap a la Cua de Cavall del Circ de Soaso, reuneix quasi tots els elements paisatgístics de la muntanya: verds prats, boscos tancats i ombrívols, solitaris arbres retorçats i torturats als límits de la Riu Arazasvegetació arbòria, veritables herois resistents, rius braus i desbocats en alguns trams, i mansos i mandrosos en altres, però sempre amb el teló de fons de la grisa i agresta roca calcària.

L’antic camí, però, ha estat convertit en una “còmoda” pista forestal que, tot i perdent una bona part del seu encant original, permet l’accés a aquests magnífics paratges a tothom.

Un cop hom s’endinsa a l’interior de la densa fageda per la que transitarem bona part de camí, l’ambient agafa un caire misteriós, màgic. Els altius Fageda a Ordesai vells troncs que s’eleven drets molt amunt, deixen veure les torturades arrels que, buscant-se la vida i degut al terra rocallós, no tenen cap altre remei que sortir a la superfície. Aquesta imatge desperta immediatament la imaginació, i hom espera veure en qualsevol racó la mirada encuriosida o reprovadora d’un follet o d’un minairó.

Però tot allò animat que veiem és un encuriosit i poca-vergonya Pit roig descaratpit roig, que galleja davant els visitants, igualment curiosos i àvids de natura.

Ja portem una bona estona caminant, quan ens n’adonem d’una cosa ben estranya. La llum és verda. En aquesta primera part de la tardor, en la que els faigs encara no s’han desfet massivament de les fulles, però que ja comencen a clarejar, la llum que penetra amb dificultats per les capçades, ho tinta tot de verd. Així, tot el que ens envolta és verdós, accentuant encara més, la Fageda a Ordesasensació de trobar-nos immersos en un conte de fades.

Segons la gent del país, hem arribat massa d’hora per poder captar la bellesa d'aquests boscos a la tardor. Ens diuen que dues setmanes més tard, el paisatge es converteix en mil explosions de tots els colors del Món, amb la caiguda de lafulla. Ha de ser un veritable espectacle, alguna mostra dels qual, ja s’endevina en alguns sectors.

Faja de PelaySolament de tant en tant, les capçades s’obren i permeten albirar les feixes –fajas- i les agrestes vessants que tanquen aquesta magnífica i enorme vall. A mida que anem guanyant alçada, però, les clarianes es van fent més i més freqüents i la llum del sol penetra amb més facilitat.

Durant bona part del camí hem anat relativament sols, però en arribar a les Grades de Soaso, el trànsit de persones es fa més dens i els que pugem ens Gradas de Soasocreuem amb els que baixen.

Lentament la vall es va obrint, la fageda perd força i deixa pas al bosc de pi negrei avet primer, i als prats alpins després. Al mateix temps la forma d’”U” de la vall, característica de les valls d’origen glacial, es fa més evident.

El paisatge s’obre tot d’una i l’últim tram del recorregut, ara franca i definitivament aclarit, deixant pas a una molt agradable i assolellada vall, presidida pels gegants dels 3.000, que s’eleven per sobre del pas de les Clavijas de Soaso. Llàstima que el camí per la vall ha estat enllosat, convertint-lo en un camí urbanitzat, domesticat, que trenca l’encant primigeni que tenia antigament. És el preu que cal pagar per mantenir moderadament accessible i també protegit, el pas per la vall.

Clavijas de Soaso i 3.000La caminada fins la Cua de Cavall és una passejada plena de sensacions. Les altíssimes parets roges i grises que encerclen la vall, el blau del cel, un sol tebi que acarona el viatger, la remor de l’aigua i la immensa presència dels 3.000, tot es confabula per fer de l’arribada una entranyable passejada.

L’aigua de l’Arazas llisca ací amb suavitat, mandrejant. No té pressa. No sap que no massa més enllà haurà de córrer, saltar amb desfici, desfer-se i tornar-se a ajuntar, convertir-se en una massa ferotge, encaixonada entre roques que li faran fer tot tipus d’acrobàcies. Però ara l’Arazas se’l sent tranquil, feliç, amable.

Degut a l’època tardana en la que ens trobem, i a que no ha estat especialment generosa amb la pluja, la cascada de la Cua de Cavall és més aviat modesta. Una cabellera d’aigua llisca per les roques, lluny de l’espectacularitat que té en altres èpoques, però tot i així paga la pena l’esforç.

Ens costa marxar, ja que el càlid ambient que hi regna convida al descans, a la meditació, però cal retornar. I amb els ulls plens d’aquella bellesa que únicament dóna la muntanya, iniciem el camí de tornada.

Ordesa acaronada pels últims rajos solarsA la plana quasi és fosc, però les últimes llums encara il·luminen els altius cims, donant-los un aspecte especial, quasi màgic.

És l’ultima nit a Sarvisé. Demà deixarem l’hotelet amb encant, per seguir el nostre camí, ara cap al naixement d’aquesta encisadora serralada, cap el Cap de Creus, on ens retrobarem amb paisatges força més amables i amb el mar. Abans, però, visitarem altres racons d’aquest Pirineu.

 

Descobrint el Cañon de Añisclo: Pujar
La carretera que va des de Sarvisé a Escalona és endimoniadament tortuosa i força estreta, i els revolts se succeeixen ininterrompudament. Tot i així els canviants paisatges que se’ns presenten fan el viatge molt amè.

Cañon de AñiscloDe sobte, tot d’una apareix. És el Cañón de Añisclo, que s’obre amb tota la seva bellesa i grandiositat. Sortosament trobem un mirador que ens permet una visió més calmada d’aquest immens canó.

Mentre al Quaternari els gels modelaven els alts cims dels Pirineus, l’aigua causava profundes cicatrius orogràfiques en aquest terreny càrstic, del que el Cañón de Añisclo n’és un clar exemple. La capçalera d’aquest canó la forma el circ glacial que comença al Collado de Añisclo, als peus de la Punta Custodia, i ràpidament es converteix en un encaixonat i enfurismat riu Bellos, que durant 10km baixa furiós pel seu obligat llit.Cañon de Añisclo i Los Sestrales

Avui admirem aquesta meravella des de la part superior, que domina tant el fons del canó com els cims rocallosos de Los Sestrales.

VoltorPodem dir, sense por a equivocar-nos, que el Cañon de Añisclo és una formidable formació natural d’una bellesa salvatge en estat pur. Impressiona la profunditat d’aquest prodigi natural en el que el curs del riu Bellos transcorre entre salts i revolts, engrandint-se amb els ara escassos i petits afluents.

El temps acompanya i un voltor passa planejant molt a la vora, a la recerca d’aliment. Sembla que el temps s’hagi aturat. Tot és silenci, majestuositat, colors, olors i pau, sobre tot pau...

 

Tella –Sin: Pujar
Al peu de Peña Montañesa dorm Escalona, porta d’entrada inferior al Cañon de Añisclo i pas obligat per arribar a Bielsa i a la vall de Pineta.

Peña MontañesaÉs a partir d’ací que prenem contacte, o si més no ens n’adonem, del patrimoni màgic d’Aragó, on els petits pobles encara conserven molts símbols, especialment en la seva arquitectura, que ens parlen de la barreja entre creences religioses i paganes, que conviuen estretament en l’esperit popular sense excloure’s les unes a ales altres. Fins i tot a Tella-Sin hi ha un museu de la bruixeria, que és un magnífic recull etnogràfic, tot i que modest.

Les cases de Tella es troben arraulides a la vessant sud de la Sierra de las TellaCazcarras i gaudeix d’una magnífica vista sobre la vall del Cinca. És l’inici del recorregut per tres ermites romàniques, un curt i tranquil recorregut que porta a la ermita dels sants Joan i Pau, del segle XII, sens dubte la més impressionant de les tres per la situació, als peus d’una gran roca, i pel paisatge que es domina sobre la Ermita de st. Joan i Pau. SXIIvall de Pineta i el massís del Mont Perdut i les ermites de la verge de Faixinillas i de La Peña, ambdues també del segle XII. Dins la primera es troben alguns exvots, que deixen palesa la fe que aquestes gents tenen per la verge.

És mitja tarda i fa calor, suem un xic, però el recorregut val la pena. Diuen que les dels Pirineus són les bruixes més grans de tots els temps, les veritables bruixes, i que totes les demés no són més que pobres Brúixa a Tellaimitacions d’elles. Diuen, també, que les pirenaiques són les primeres d’Occident, les que es lliuraren al diable amb forma de boc, quan ningú no ho havia fet abans, i les que inventaren l’akelarre, les que abans es convertiren en gats negres, les que descobriren com volar en escombres, però també les pioneres en ser cremades per la inquisició. A més, diuen que des del Pirineu s’estengueren com una taca d’oli per tota Europa cap al nord i per la Península Ibèrica cap al sud. Però és sabut, de la mateixa manera, que es diuen tantes i tantes coses...

Xemeneia protegidaTella va ser considerat per molta gent, el poble més perillós del Pirineu meridional. Era un niu de bruixes, tan nombroses com malvades. Diverses històries que van córrer com la pólvora per altres valls, motivaren la famosa dita popular del segle XVII “Tella, dios nos guarde de ella”, a la que les bruixes contestaven "Ojalá tengas tan lejos los huesos de la carne, cómo estás de ella"...

El cas és que aquest indret es mereix àmpliament la fama d’enclavament màgic que té, si tenim en compte la munió d’ermites, especialmentEsglésia protegida situades a llocs elevats i agrestes, que possiblement van ser construïdes sobre altres restes de cultes i cultures anteriors. Però fins i tot les esglésies es troben protegides, en els llocs d'hipotètiques entrades pels mals esperits, per pedres erectes...

També contribueix a la seva aurèola, la gran quantitat de coves i avencs que s’hi troben, ja que el terreny és calcari, així com també les nombroses restes arqueològiques dels voltants.

Piedra de VasarImaginem, temps enrere, quan no hi havia la facilitat de transport actual, l’espant i preocupació que causaria al viatger, la necessitat d’haver de passar per aquests paratges, on bruixes i altres personatges mítics el podrien assetjar des de qualsevol racó de l’itinerari...

El dolmen megalític de Tella o Piedra de Vasar, demostra que ja a la prehistòria l’ésser humà utilitzava aquest espai per inhumar els seus morts, considerant així aquesta regió, com un enclavament amb propietats màgiques, percepció que va mantenir-se en els seus descendents a tot el llarg de la història.

 

Cañon de Añisclo: Pujar
El Cañon de Añisclo té un accés per carretera des d’Escalona. En algunesèpoques de l’any el sentit és únic, permetent circular amb Ocàs a Tellacerta tranquil·litat, ja que és molt estreta, sempre que no surti un vehicle esperitat contra direcció, com ens succeí a nosaltres. Però les tanques protectores es veuen molt i molt masegades, el que indica que la caiguda inesperada de grans blocs de pedra la fa mot perillosa.

Entrar en aquest canó és entrar en un altre Món, fosc, verdós, humit i, perquè no, també amb un cert aire màgic. La frondosa vegetació que ens envolta el converteix en fantasmal, primigeni, acabant d’obscurir la poca llum que s’hi endinsa. No veiem ningú, ens sentim absolutament sols, el que accentua encara més la sensació Tanca abonyegada per ciguda de pedresd’aïllament.

L’acció de l’aigua es deixa veure en qualsevol racó. Aquesta ja no solament ha excavat una profundíssima esquerda, sinó que també ha modelat l’interior de la roca.

En un determinat lloc, un rètol indica l’altura a la que va arriba la furiosa riuada del Vellos el 21 d’octubre del 1977. Hom imagina l’enorme quantitat d’aigua baixant desfermada, encaixonada en Formació calcària. Cañon de Añiscloaquest meandre que li serveix per incrementar la velocitat, sortint disparada cap a l’altra riba del riu a una velocitat endimoniada. Devia de ser un dels molts espectacles terrorífics d’una naturalesa desfermada que, de tant en tant, avisa que és ací i que es ella qui mana.

El profund engorjat tot just permet l’entrada de la llum mínima necessària per veure per on es va, i per nodrir l’espessa vegetació que hi habita. A més, les capçades es tanquen per sobre nostre incrementant la foscor diürna. La humitat és molt alta i la sensació deCañon de Añisclo fred important, però és un recorregut que no pot faltar si es visita la zona.

Des de l’aparcament del final d’aquest magnífic camí, surt un caminet que dóna una petita volta fins a la ermita de sant Urbez, Camí ermita st. Urbezsant amb arrelada tradició religiosa a la comarca. Es tracta d’una bauma mig urbanitzada, tanca amb pany i forrellat.

El recorregut, ombrívol i humit, acompanyat per un ambient plumbós que amenaça pluja, encara el fa més interessant.

Ens trobem en el Cañón de Añisclo més pur i salvatge, tot gaudint d’encantadors paisatges feréstecs i poc acollidors, però d’una profunda bellesa. L’exuberant vegetació que pobla aquest indret, s’entreté amb formes, de vegades amenaçadores, però sempre d’una evident plasticitat.

 

Bielsa: Pujar
Camí de Bielsa, també la fauna es mostra esplèndida. Sobre l’esquelet nu d’un Voltorsarbre, com no podia ser d’una altra manera, dos voltors es retallen contra el cel, com en una escena de les antigues pel·lícules de l’Oest.

A mesura que ens acostem a Bielsa, el temps es torna més rufol i fred, fins que comença a ploure de forma intermitent. Sembla que el temps vulgui decorar de forma adient el primer contacte amb Bielsa i la seva història.

Bielsa és un bonic poble carregat d’història i d’històries. Durant la Guerra Civil va ser l’escenari de l’heroica resistència que s’anomenà la Bolsa de Bielsa. Uns dels últims combatents republicans es van fer forts a les rodalies d’aquesta localitat, Element protector a la cantonada de l'ajutament de Bielsafent front a l’exèrcit revoltat contra la legalitat republicana. “Ells no podien entrar, però nosaltres no podíem sortir”, diu un resistent republicà sobre els fets. L’exèrcit nacional, traïdor, per poder conquerir la localitat, la va bombardejar fins a la seva total desaparició, arrasant-ho tot, vides civils incloses. Bielsa disposa d’un excel·lent museu que tracta del tema, amb elements utilitzats a la Guerra, uniformes, i fins i tot motos utilitzades en les campanyes militars. És un museu dedicat a la Memòria Històrica, no pas com a institució, sinó com a recordatori de la gran monstruositat que va significar l’aixecament dels feixistes en contra d’una República que havien jurat defensar, i les terribles conseqüències que això va comportar per la població civil...

En altres plantes de l’edifici hi ha un arxiu fotogràfic que il·lustra la vida i Bielsaidiosincràsia de la vila i de les seves gents a partir de les darreries del segle XIX, així com també sobre els famosos carnavals de Bielsa, que enfonsen profundament les seves arrels en antiquíssimes tradicions paganes.

El muntatge audiovisual transporta l’espectador a altres èpoques, cada cop més antigues, fins al punt que la narració es converteix en pura especulació, ja que els orígens d’aquests es perden en la nit dels temps.

PirineusBielsa és un poble entranyable, evidentment molt nou en la seva arquitectura, peròque respira història per tots els racons. Les seves gents, amables i acollidores, fan sentir bé el viatger i, al seu torn, aquest es troba en un ambient perfecte per relaxar-se. Fem nit al magnífic hotel Bielsa, situat a la carretera de Pineta, però a tocar del centre del poble, amb habitacions confortables, netes i personal atent. La cuina excel·lent, tot a un preu més que competitiu. Val molt la pena utilitzar-lo.

 

Vall de Pineta: Pujar
La Vall de Pineta és un altre dels espectacles naturals que no podem deixar de visitar. Aquesta vall d’origen glacial, es troba envoltada per dretes parets que Vall de Pinetas’eleven vertiginosament, i per cims que superen àmpliament els 2.000m i alguns superen els 3.000m.

De nou, en aquesta imatge de fotografia esfèrica, podeu gaudir de les vistes de Pineta des dels cims, aquest cop, però, a l'hivern...

La paret del fons, que tanca la vall i per sobre de la qual llisquen diverses cascades, remunta 1.000m fins al llac de Marboré i el peu de la cara nord el MontVall de Pineta Perdut. L’ascensió al Perdut per aquesta cara, des de l’inici del muntanyisme, era considerada una clàssica escalada en gel. Els enormes seracs, esquerdes i dificultat, la convertien en gairebé un mite. Actualment, les geleres de l’hemisferi nord, especialment les dels Alps i Pirineus es troben en franca recessió, quan no Ermita a la Vall de Pinetadirectament han desaparegut, i la de la nord del Perdut no n’és una excepció.

L’espectacle d’aquesta vall és impressionant i sempre es té la sensació d’estar encaixonat dins d’ella. En molt llocs es poden apreciar els resultats de les enormes esllavissades, tant de neu com de pedres, que periòdicament pentinen aquests escenaris, alguns fins i tot arriben, literalment, a escombrar trams de carretera.

 

Plan i Gistaín: Pujar
Seguim per la vall de Chistau, ara en direcció a Plan. Travessem paisatges d’una grandiositat permanent, circulant per canons amb altes i amples parets que ensorren els fonaments en la profunditat de les estretes valls per les quals llisquen els rius, en aquesta època molt poc cabalosos.

Poc abans d’arribar al poble de Plan, una d’aquestes parets és el teló de fons del vol dels voltors. Aquests carronyaires sobrevolen l’espai, de vegades molt a la vora de nosaltres, cercant les tèrmiques que els faran ascendir a altures superiors. Són uns animals magnífics, tant pel que fa la seva envergadura, com per la majestuositat del vol, solament comparable amb el dels grans rapinyaires.

Voltors esperantEn un punt determinat, sobre una gran roca, localitzem tot un estol de voltors, agrupats. Imaginem que els deuen haver portat algun animal mort a la vora i estan esperant qui sap què. És impressionant veure tants exemplars de voltor lleonat en un sol lloc... La resta segueix enlairant-se, seguint l’eix del canó, cap a espais més oberts, en els que el tímid sol que avui fa, propiciï els corrents d’aire necessaris per ascendir.

Finalment arribem a Plan i, posteriorment, a Gistaín, un altre poble arraulit sobre Gistaín ell mateix, amb una forta càrrega màgica, de la que ens en parlen molts dels seus elements arquitectònics.

Torre de TardánGistaín té una llegenda que explica com és possible que un poble tant petit, a més del de l’esglesia, tingui torres tant prominents. Fa molt temps, vivien dues famílies adinerades i antagòniques, els Rins i els Tardán. El propietari de la casa més antiga, el Rins, estava tant orgullós d’aquesta, que un dia li digué al seu rival Tardán: “eres menos que un grano de mijo”. Aquest, ofès, li contestà: “Este grano de mijo te va a construir un árbol delante de tu casa, que no te Solituddejará ver el sol”. I així ho va fer. Poc després va aixecar una torre davant la casa Rins, que li va tapar el sol i que és perfectament visible des d’arreu.

Com a tots els petits pobles dels Pirineus, la solitud i l’envelliment de la població hi és sempre present. Passejant per dins Gistaín, no trobem ningú al carrer. L'únic bar en el que podem esmorzar és solitari i, en conjunt, el poble sembla deshabitat. Tot això, més l'ambient gris i plujós, donen la sensació de desolat, d'abandó...

 

Màgia als Pirineus: Pujar
Parlar dels Pirineus és, entre moltes altres coses, parlar de màgia, de bruixes, de com se les recorda per una banda i de com se’n protegeixen els seus habitants de la seva, real o imaginària presència.

Xemeneia protegidaSón molts els elements que ens parlen de tot això. Des de les curioses xemeneies,fins a diverses plantes que semblen decorar les portes, passant per les proteccions, de vegades molt evidents unes i de vegades molt amagades altres, que es poden localitzar a portes i finestres.

Les xemeneies, però, mereixen un tractament a banda, ja que, almenys en aquest sector del Pirineu, són molt peculiars. Són elements, generalment cilíndrics, que sobresurten força de la teulada i sobre el que seria el mata guspires, hi figura unaXemenia protegida. Tella pedra. Aquesta, directament pot representar un cap humà o simplement ser una pedra, generalment en punxa, que faria la mateixa funció, la de protegir un lloc vulnerable, una entrada a la llar, de les bruixes i altres éssers malèfics.

Altres proteccions són les cares representades als muntants de finestres, o la pintura feta amb blauet i calç, amb la que pintaven les obertures de les cases, portes i finestres.

Els angles de les construccions també eren susceptibles de ser entrades per aquests éssers, i per tant també es protegien.

Església i edifici protegits. TellaFins i tot les esglésies no estaven exemptes dels atacs i també elles eren protegides amb pedres dretes als angles i fins i tot al campanar.

A Catalunya, com a altres llocs, encara es manté aquest costum constructiu a les teulades, en les que es col·locaElement protector. St. Feliu de Pallerols (Olot) una determinada figura, que pot variar en la seva forma, però que té un rerefons protector. De vegades té forma de pinya, altres d’ou o d’estilitzada flor. Molt possiblement, els propietari no sap el perquè hi és col·locat i ho considera un element purament decoratiu, però l’arrel primera possiblement sigui protectora i tingui l’origen en temps remots, dels que ja se n’ha perdut la pista conscient.

Element protector. St. Feli de Pallerols (Olot)També és possible trobar cards, cintes de palma o altres elements vegetals enganxats a les portes i finestres a modes d'elements protectors. El card, que tot i ser sec es tanca amb la humitat sent un indicador de la humitat ambiental utilitzat per predir el temps, també era un poderós antídot contra les bruixes i els mals esperits.

Capítol a banda es mereix una imatge impagable localitzada a Gistaín. Tot buscant aquests elements simbòlics, passejant pel poble enmig d'un ambient meteorològic Element protector. Pota d'os. Gistaínrúfol i desplaent, en una porta antiga, rònega i vella, d'una casa aparentment abandonada, hi descobrim una pota d'ós clavada, a mode d’element protector. Tota una troballa...

Buscar i trobar aquests indicis , a banda de resultar molt interessant, és una manera més de conèixer el paisanatge, la seva cultura i creences ancestrals. D’ací en endavant no hem fet més que localitzar i detectar símbols d’aquest tipus, fins i tot a la Barcelona medieval, que ens enriqueixen culturalment...

 

Vall de Benasc: Pujar
La vall de Benasc es troba situada a la part més oriental d’Aragó, limitant amb era Val d’Aran per la dreta i amb la vall de Gistaín per l’esquerra. En les últimes dècades, Benasc s’ha decantat cap el sector serveis, especialment cap els esports de muntanya i d’aventura, diversificant la seva oferta esportiva. El que per una banda ha significat una reactivació de l’activitat econòmica, per l’altra ha suposat una pèrdua de bona part de l’encant que tenia anteriorment. És el peatge que cal pagar pel “progrés”? En aquest punt caldria definir que es pot entendre pel concepte “progrés”. Si es refereix a increment econòmic, és cert, que el nivell de vida ha crescut i les seves gents viuen amb més comoditats. Però aquest augment Camí a Aiguallutsd’ingressos econòmics té altres costos, pèrdues o disminucions d’altres aspectes menys tangibles, però més sensibles, com el medi ambient, la tranquil·litat, la conservació de l’esperit original, la desaparició d’oficis tradicionals, el creixement urbanístic, i un llarg etc. Però bé, és el que hi ha.

Arribem a Benasc amb la pluja, que de tota manera acompanya i dóna un aire especial i diferent a aquest poblet i al nostre viatge. Tot d’una la tardor anuncia l’hivern i hom pot imaginar com s’acosta la neu. L’ambient es torna fred i humit, però tan se val...

Declarat Parc Natural el 1994, el Posets-Maladeta compta amb força cims de 3.000m, sent l’Aneto, amb els seus 3.404m d’altura, el rei de les muntanyes pirinenques. Si bé no ho és per la seva moderada dificultat, almenys ho és per la seva indiscutible bellesa. Aquest parc també compta amb 13 geleres i més de 95Vall de Benasc llacs d’origen glacial, que donen un aire salvatge i profundament bell a aquesta zona.

Les distàncies són més amables, a mida humana, que no pas a Ordesa, però sense perdre absolutament gens del seu encant.

Hom conserva multitud de records antics d’excursions per aquest territori, als que s’hi afegirà aquesta estada i que, amb la distància que donen els anys, el redescobrirà i el mirarà amb una altra mirada, més pausada i interioritzada.

 

Forau d’Aiguallut: Pujar
És d’hora aquest matí i, ara, no plou. La intenció és arribar-nos fins al Forat d’Aigualluts, però ha estat plovent tota la nit i ara sembla que únicament ens trobem en una treva.

El camí cap al Forat d’Aigualluts el fem sols, envoltats de natura, núvols baixos, boires, humitat i aigua arreu. Hom passeja per un Món irreal, que s’accentua quan ens acostem al segon Hospital de Benasc, ara abandonat, solitari i oblidat, però que alça la seva figura de fortalesa arrogant per sobre de tot.

En aquesta zona, més avall, vora el riu, s’hi trobava l’antic hospital de Benasc –actualment en excavació arqueològica-, que a l’època medieval, començà a acollir els viatgers que travessaven el Port de Benasc en direcció a França, o els que hi tornaven. Més amunt, a mitja alçada, s’hi construí l’hospital “nou”, en el que ara Hospital de Benasc nou. Avui abandonatens trobem, i funcionà des del segle XVIII fins a mitjans del segle XIX. Sembla ser que s’abandonà a causa dels freqüents allaus que assotaven la zona, i que el malmetien i causava víctimes. Després de molts anys d’abandonament, s’ha tornat a posar en marxa l’últim dels hospitals, situat molt a vora de l’hospital original.

Cal aclarir que el concepte d’hospital que tenim actualment té poc a veure amb el que s’entenia a l’edat mitjana. En aquella època la paraula s’utilitzava en el Ramat de xais i cabresconcepte d’hospitalitat i aquests edificis, en mans de monjos i clergues, acollien els viatgers, en els seus desplaçaments, proporcionant-los menjar, allotjament i seguretat.

Tot d’una, en girar una corba de la pista, un gran ramat de bestiar ens obliga aarrambar-nos, aturar-nos i parar el motor. És un ramat força nombrós de xais i cabres, que baixen de les altures a cercar pastures a les valls més baixes. Aviat començarà el mal temps i les primeres neus ho cobriran tot, cal posar-se a raser i assegurar l’alimentació.

Mirada de boc Entre els xais hi ha bocs, que miren estrany i recorden vivament els personatges de les llegendes de bruixes, el mascle cabró i els akelarres. Deixant volar la imaginació, hom pensa en aquests ulls i entén el perquè de la llegenda. Aquests ulls i la mirada inquietant que hi ha al darrera, dóna al seu propietari un aspecte entre murri i malvat, que el fa especialment apte per protagonitzarqualsevol conte de terror. No és gens estrany que el Gran GuionistaMirada de boc del Mal, el diable, l’hi donés el paper de protagonista en molts dels seus contes. Al cap de força estona de veure passar bocs i xais, tancant la comitiva apareix el pastor, un sol pastor per tot aquest bestiar. Murri també ell, saluda parcament i segueix pista avall darrere el ramat. Tota la pista queda plena de boletes negres que delaten el pas del bestiar.

La pista s’acaba a la vall de La Besurta, on a l’estiu hi arriben busos de línia, i on cal deixar el cotxe. Fa fred i un temps gens agradable, però convida a caminar.

Tranquil·litatEl camí és molt tranquil i un ambient entre màgic i lànguid ho envolta tot. Els núvols es pentinen amb rapidesa amb els cim dels 3.000, baixant de tant en tant encuriosits per observar aquesta parella que gosa trepitjar els seus feus, mentre les aigües llisquen mandrosament per entre tota la xarxa de prats alpins, que conviden a estirar-se i relaxar-se.

Des de les altures, les vistes dels gegants dels Pinineus encara són més espectacular. Només cal gaudir d'aquesta altra fotografia esfèrica per adonar-se de les meravelles que ens envolten...

És un passeig molt agradable, descasament 45’ de durada. Poc abans d’arribar a albirar el gran forat surt el sol i amb ell arriba la calor.

Tot d’una, al fons, s’endevina el forat i poc després ja som sobre el marge superior Forau d'Aiguallutde l’immens forat. Les aigües de les geleres de l’Aneto desguassen a la vall de Barrancs, al fons de la qual es troba el Forau d’Aiguallut –en grafia aragonesa-, un enorme esvoranc resultat de l’ensorrament d’una dolina. El fenomen càrstic s’empassa l’impetuós riu i el fa circularAigualluts per sota terra fins a la surgència de Uelhs deth Joeu –Ulls del Jueu-, a l’Artiga de Lin, de era Val d’Aran.

Les aigües bramen amb empenta en precipitar-se per la cascada, sense saber que poc més endavant seran empassades per la terra. El polsim de l’aigua ensrefresca, ja que torna a fer calor, i manté les roques perillosament relliscoses.

L’ambient és paradisíac i el cim altiu de l’Aneto ens observa, intermitentmentCascada Aigualluts amagat per una boira que no l’acaba d’abandonar, com sempre ho ha fet, com si Forat Aiguallutvetllés que el limitat curs de les seves aigües anés on ha d’anar.

Per sobre el salt, a la vall alpina que recull les aigües dels gegants que la tanquen, tot és pau i tranquil·litat i invita a estirar-se, descansar i deixar-se portar per la sensació que proporciona l’observació de les meravelles que ensenvolten.

Petites meravelles, petits detalls adornen la tornada. El dia s’ha tornat a tapar i la calor ha tornat a deixar pas a un persistent vent fred que baixa directament dels cims, Aneto 3.404mperò tant és.

El camí es troba assenyalat amb el sistema tradicional de fites. Aquest petits Praderies pirinenquesapilaments de pedres assenyalen el camí, tot sovint poc visible. De tant en tant, hom col·loca una nova pedra sobre les que ja hi ha, fent créixer així aquests senyals de muntanya, contribuint al seu manteniment i/o donant-li més consistència. Cada hivern, amb la neu en desapareixen moltes, però un cop aquesta es fon, i sempre molt lentament, com l’au Fènix renaixen de nou. És la perseverança i la solidaritat el que fa que no morin, que creixin i que es mantinguin. El caminant té, així, sempre la referència del Modesta fitacamí que mena al lloc, a algun lloc. Molts cops serà gràcies a aquests modestos i anònims apilaments minerals, que hom podrà seguir el camí quan es troba envoltat per la boira, la neu o la persistent pluja tant habitual en aquestes contrades.

Petits detalls que qui sap si hauran contribuït a salvar alguna vida...

 

La Garrotxa: Pujar
Seguin l’eix Pirinenc cap a l’est, cap on neix el sol, deixem les valls pirinenques per La Garrotxabaixar cap a terres menys agrestes, més amables. Ens trobem a la zona dels volcans, a La Garrotxa, concretament a Sant Feliu de Pallerols.

A causa d’un regal d’aniversari a un familiar, demà veurem com s’enlairen els globus aerostàtics.

Viatgem a salt de mata, sense previsions. Segons arribem als llocs busquem allotjament i, fins ara, sempre hem tingut sort. Val a dir que acostumem a viatjar fora de temporada, el que contribueix a explicar aquest fet.

Tot fent temps esperant l’arribada de la família, ens acostem a Besalú, unaBesalúmeravella medieval, que encara conserva el regust de l’Edat Mitjana. Fa bo passejar pels seus carrers estrets, tot deixant-se impregnar per la seva història. Racó rere racó, ofereix al visitant detalls de com era la vida d’aquestes gents en aquells temps, i ens parla de la importància econòmica i social, que calia Besalúdefensar i que queda plasmada en les encara edificades defenses.

Actualment és un important destí turístic que encara no ha perdut res de l’antic encant del seu passat esplendorós. És una estada que no es pot deixar perdre sota cap concepte.

El moment de plasmar el regal de l’aniversari de la Merche s’acosta. En el seu 50é aniversari sobrevolarà en globus La Garrotxa.

El dia es lleva emboirat i fred, el que indica un dia de bon temps, especialment El dia es lleva amb mandraapte pel vol. Una boira freda, fosca i silenciosa ho envaeix tot, encoixinant l’ambient i tintant el paisatge d’un vel misteriós, antic i, de vegades, insondable.

Lentament, molt lentament, la foscor deixa pas a la llum esmorteïda encara per la boira, guanyant finalment la batalla a les tenebres.

Els treballs a la plana des d’on s’elevaran els globus esdevé frenètica, mentre els Globusfuturs passatgers de l’aire i acompanyants intenten fer front al fred, d’una manera o altra.

Poc a poc els gegants aerostàtics desperten amb mandra, esperonats per l’aire calent que els donarà vida un cop més. Globus

La prada es converteix en un camp farcit de colors, de formes, de textures ivolums.

GlobusEls gegants ja no poden estar-se ajaguts més temps.Ara, ja desvetllats del tot i enmig del soroll dels bufadors de gas, l’aire calent els obliga a aixecar les enormestestes i redreçar-se, mentre els seus pilots ajuden aquestes moles i els obliguen a mantenir-se, encara, ancorats a terra.

Ja redreçats del tot i estirant la cistella, lluiten per trencar Globusamarres i envolar-se.

El sol ja acarona els primers globus que, frisosos, s’eleven ambrapidesa, mentre la resta de passatgers queencara són a terra, s’afanyen a Globusembarcar. L’elegància amb la que guanyen altura i els contrastos dels colors de les teles retallades contra un cel molt blau, formen un escenari increïblement bell. I com ens deuen veure des de dalt?

La Mar Mediterrània: Pujar
El viatge, però, continua en direcció al mar. Passem del salvatge regne dels 3.000, de parets verticals, inacabables i vertiginoses, de pregons congostos quasi sense fons, de massissos rocallosos i neus properes, a l’amabilitat de les nostres costes.

La MediterràniaLa Mediterrània ens dóna la benvinguda en mig d’un ambient agradable, desplegant un elegant blau profund, en tota la seva bellesa. Un aire salobrós, càlid i humit omple els pulmons, i la llum, aquesta llum tan nostra, tan familiar, ens cega amb una força diferent de la dels Pirineus, ni més ni menys bella, solament diferent.

El paisatge, abans d’arribar al cap de Creus, és més amable, tot i les curioses formes que els elements han llaurat en el roquissar. Ací, les muntanyes quasi Cadaquésperden el seu nom per l’escassa altura, i les grans i fèrtils valls s’obren agradoses als nostres ulls.

Cadaqués, aquest bonic i entranyable poble mariner, ens acull entre les seves cases blanques, la calma del mar i el dolç deixar passar el temps dels seus habitants.

A Port Lligat, la casa d’aquell boig genial que fou en Salvador Dalí, resta tal i com ell la va deixar en morir. Plena d’objectes Port Lligat, Cadaquésabsurds, tal com va transcórrer la seva vida, de records i de regals fets a l’artista, ens parla d’una persona excèntrica en públic, però tímid en el fons, i d’un artista que va saber adaptar-se als temps que corrien sense massa remordiments. El que calia era crear i ell ho va fer.

Tot, dins la casa, té un aire entre infantil i extravagant, Interior de la casa de'n Dalíque li dóna un aire irreal. Hom té la sensació d’entrar en un altre Món, dins el Món interior d’algú altre, íntimament personal i molts cops incomprensible pels ulls queInterior casa Dalí l’observen i al que no sempre se’l pot entendre. Però potser tampoc no es tracta d’entendre res, potser solament cal observar. Qui és ningú per jutjar la vida de ningú?

Fora bufa una forta Tramuntana que fa ballar les barques ancorades a la badia, que accentua encara més, la sensació de solitud del lloc, ja Port Lligat, Cadaquésde per sí desert. Tenim el privilegi de conèixer i de viure el Cadaqués tramuntanat, una de les mil cares d’aquest indret.

Que la Tramuntana bufi amb força, per la gent de mar implica tenir la flota ancorada, però no poder utilitzar les barques no significa no fer res, ja que sempre hi ha cosesPescadors enfeinats a fer. En aquest cas dos vells pescadors, envoltats per tot un reguitzell de pètites barques varades a la platja, es plantegen carregar un motor forabord, imaginem per reparar-lo. Amb calma, com tot en aquestes costes, carreguen l’andròmina i la pugen fins al cotxe. La senzillesa de l’acció i l’ambient en el que es desenvolupa, Ocás a Port Lligatdóna una sensació pausada en la que sembla que el temps s’aturi.

El vent neteja l’ambient en profunditat i dóna lluminositat aCadaqués tot el paisatge. Ho considerem com un regal més, unapicada d’ullet del destí. Als llocs arrecerats dels embats del vent s’hi està d’allò més bé, però a camp obert cal lluitar perquè no et tombi.

Lentament, el sol acaba per amagar-se un dia més, mentre comença a fer-se necessari anar a recer.

Cap de Creus: Pujar
La península del Cap de Creus es troba a la part més oriental de la Península CadaquésIbèrica. Es tracta d’un espai natural de primer ordre dotat d’una singular configuració geològica, amb afloraments que formen un conjunt únic al Món.

Entre la terra i el mar, el Cap de Creus ofereix una diversitat paisatgística d’una bellesa incomparable. Cal Far de Cap de Creusdeixar-se endur pel xiuxiueig unes vegades o pel bramuldesfermat altres, del vent i per la remor o brams del mar, per poder gaudir a fons d’aquest espectacle incomparable que ens ofereix la natura desbordada i agresta.

Hem arribat a l’altre extrem dels Pirineus, al seu naixement i La Mediterrània, fi del camí.podem deixar-nos impregnar per aquesta bellesa salvatge que recorda històries de plàcides navegacions uns cops i terrorífics naufragis altres, però també impactants sortides de sol, dies de fortes ventades en els que la mar es mou rabiosa i poderosa, i dies de calma i tranquil·litat, en els que les aigües es mouen mandroses i amicals. El nostre particular viatge toca a la seva fi i quin millor lloc per acabar-lo que ací? Cal, però, arribar ben bé al límit de la terra, allà on aquesta es fon amb el mar...

A mode de cloenda: Pujar
L’aigua, de permanent presència durant tot el viatge,Aigua Forat d'Aiguallutspodria esdevenir el símbol del nostre periple.

Hem passat del regne dels gegants dels 3.000 del Pirineu Central, al nivell 0 del Cap de Creus, on aquesta preciosa cadena muntanyosa se submergeix a les aigües de la Mediterrània.

Hem pogut tot just entreveure alguns dels misteris de les tradicions i creences de les gents dels Pirineus, de les llegendes i fets atribuïts a les bruixes i de com els habitants de les recòndites valls d’aquesta serralada, presumptament se’n Xemeneia protegidadefensaven.

Hem conegut relats de la nostra història recent sobre la Guerra Civil i la heroica resistència republicana a la Bolsa de Bielsa.

Hem pogut gaudir dels colors de la tardor, en la que totes les combinacions cromàtiques possibles de l’Arc de Sant Martí s’han confabulat per mostrar-nos la millor cara d’aquesta natura salvatge i indòmita que configura els Pirineus.

Cova de s'Infern, Cap de CreusEl viatge acaba ací, al Cap de Creus, on la serra surt del fons marí per elevar-se vigorosament fins a superar els 3.000m, en una successió de cims que rivalitzen en bellesa i esveltesa o, si es prefereix, on els Pirineus acaben acotant el cap i se submergeixen a les acollidores aigües mediterànies. Així és que l’aigua és present en el naixement i no deixa de mostrar-se en tot el recorregut.

L’hivern és a tocar i volem rememorar els cims altius, però ara La Mediterrània on, a més de néixer els Pirineus, hi neix el solsolitaris, coberts per les primeres neus. Qui sap si en alguna altra ocasió podrempetjar aquest mantell en aquests llocs. La il·lusió hi és.

Ara ens queda fer la resta de la serralada, des de Sarvisé fins a Finisterra, a Galícia, completant així el recorregut d’aquesta entranyable cadena muntanyosa. Aviat hi posarem fil a l’agulla...

 

Barcelona, desembre 2009 Pujar