La Plaça de Jemaâ el Fna, una veritable capsa de sorpreses

 

Suc de taronja natural en un carretó d'època

 

Alguna cosa li ha fet gràcia...

 

Llums, colors, textures...

 

Invitació a recórrer la medina

 

Envoltats d'olors, colors i textures, que fan salivar...

 

I feia una calor espantosa, difícil de suportar amb samarreta...

 

Ves a saber que busca en la seva solitud...

 

Un mico presoner... Una pràctica a desterrar...

 

Decoració amb henna en una reunió de dones

 

Tot és a la vista i preparen allò que esculls, mentre al voltant
l'enrenou s'accentua cada minut que passa...

 

Caps de xai ben rostidets. Sembla ser que algú podria matar per aconseguir una peça...

 

Però també existeix la tristor a la plaça de Jemaâ el Fna...

 

L'Atles comença a desplegar la seva bellesa...

 

Són les dones les encarregades del bestiar i del transport del farratge

 

Els llogarrets vermellosos resten dispersos envoltats pel verd de les oliveres...

 

Prop del coll de Tichka, l'Atles es mostra en tota la seva arrogància natural...

 

Roses d'Alexandria, un dels aromes més exquisits del planeta...

 

Aït ben Haddou s'alça imponent sobre un turó desèrtic

 

Música senzilla, sol abrusador, pedres mil·lenàries i les restes d'una cultura
que s'ha escolat lentament per les esquerdes del temps...

 

Marrons, ocres i grocs es combinen per construir un paisatge desèrtic...

 

Però no tot és desert i solitud. Petits conreus de cereals ocupen els pocs espais fèrtils

 

El temps i la manca de manteniment no donen treva a la lenta destrucció del que,
un dia, fou una fortalesa plena de vida...

 

Des d'alguns sectors, però, encara es pot observar la majestuositat original
que embellí la ciutadella d'Aït ben Haddou

 

Solament alguns pocs artesans i les cigonyes,
segueixen mantenint en vida aquest solitari ksar....

 

 

La bellesa antiga que emana de línies i formes, es conserva encara altiva
malgrat haver deixat enrere èpoques més propícies, fent sentir al visitant
que s’embarca en una travessa per invisibles portals del temps...

 

Els últims rajos solars acaronen amorosament el ksar,
tintant-lo amb tots els tons dels vermells, carbasses i grocs...

 

Sota un cel lletós i avorrit, L'Anti Atles s'acosta

 

Força lluny, les siluetes crestades empenyen els somnis a volar...

 

Profunds i terrorífics canons ens parlen de la força desfermada de l'aigua
i dels treball que, amb fúria, executa en aquests indrets...

 

La sedimentació del que un dia devia ser un immens llac, ha construït curioses formacions...

 

A mida que perdem altura, també la calitja es fa menys densa i
permet admirar el superb paisatge que s'obre al davant...

 

Com sempre, el Barça segueix sent el millor ambaixador
de Catalunya al Món...

 

La kasbah Itrane, al límit de la vegetació, i protegida per alts contraforts rocallosos...

 

Torre de vigilància i defensa, que domina tot un ampli meandre del Draa.
Un temps, fou punt obligat de pas pels qui utilitzaven el riu i, per tant,
un lloc de recaptació d'impostos

 

La canalla és feliç a l'oasi que propicia el Draa...

 

Únicament l'estreta franja humida que alimenta el Draa, permet algun tipus de cultiu...

 

... I el Barça arreu. Una imatge que es repetirà durant tot el viatge...

 

La inclinació dels rajos solar, avisa que, després d'un dia de treball, cal retornar a la llar...

 

Rètol caravaner a Zagora. A Tombuctú (Mauritània) 52 dies de desert...

 

Jove terrissaire que potser no hauria d'estar treballant, sinó estudiant...

 

Transport habitual als pobres pobles marroquins...

 

Fa por moure's sota l'inclement assot del sol...

 

Però els velers del desert es troben en el seu ambient...

 

Qualsevol ombra és aprofitada...

 

Semblen immunes al calor, mentre ens miren amb prevenció, però sense fugir...

 

No sé pas que deuen menjar, perquè la vegetació hi és ben escassa...

 

Amb una paciència infinita, els ases salvatges esperen per ser abeurats...

 

Travessem per darrere vegada l'Anti Atlas, abans de començar a navegar pel Sàhara...

 

Una sorra fina i dura, brinda el plaer de caminar per aquest
sol en permanent desplaçament...

 

El desert ofereix tot un munt de sensacions irrepetibles
i que solament es donen en ell...

 

Arenes, pedregars, calor i vent... La resta no importa

 

Les sorres canvien de color amb el recorregut del sol. Tot un especle impossible d'oblidar...

 

I al fons, el no res...

 

Els berbers enterren el seus morts a la immensitat del desert,
on gaudiran d'unes vistes immillorables...

 

Un dels campaments berbers

 

Una taronja ajuda a combatre la calor...

 

El desert és femení...

 

Envoltada d'ombres, espera veure treure el nas al sol...

 

Poc a poc una lleu claredad fa visibles els relleus...

 

Les tenebres deixen pas a la llum...

 

I l'astre rei, perseguint la foscor, apareix per començar a abrusar-ho tot de nou...

 

Moments màgics al Sàhara...

 

Comencen a definir-se les ombres...

 

El Barça a guanyat l'últim campionat, la copa del borbó...

 

Les dunes comencen amb els canvis cromàtics...

 

LLuny, un altre campament...

 

Encara és possible veure algun animal, abans no comenci a apretar la calor...

 

Aigua, font de vida...

 

Vida a l'oasi...

 

La mirada es perd a la infinita llunyania desèrtica, únicament trencada
per la silueita d'algun resistent arbre espinós...

 

15m per sota le superfície de l'arena, l'avar corrent subterrani del Draa, amaga el seu tresor...

 

Nen berber, que acompanya els seus a la recerca de l'aigua...

 

De la mateixa manera que la vegetació, els ksars floreixen a la ribes del Draa...

 

La vegetació solament colonitza uns pocs metres a banda i banda del corrent fluvial

 

La frescor de l'oasi contrasta espectacularment
amb la temperatura de les arenes que l'envolten...

 

El sol tombant tinta de carbassa les construccions de la medina...

 

Moments màgics que separen la nit del dia...

 

Ruïnes d'una cultura que fou la més avançada del seu moment...

 

Sabien molt bé on construir els seus ksars...

 

Fascinant vista de l'espectacular ksar que, pacient,
veu com el temps el va rosegant lentament...

 

L'aigua, la diferenència entre la fertilitat i l'aridesa més extrema

 

Verd i vermell, els colors del territori, queden plasmats a la bandera marroquina...

 

Un pit-roig desvergonyit, ens acompanya durant la màgia de la sortida del sol...

 

La crida de la vida...

 

Seria una pena que es perdés tota aquesta riquesa arquitectònica, oi?

 

I les últimes llums tanquen també aquesta galeria...

Redirigeix a pàgina inicial